“ESTO ES LO QUE HAY”
Reflexions al voltant de la creació de l’associació d’arquitectes “A x A”.
El proppassat dia 7 d’Abril vaig ser convidat a formar part de l’associació d’arquitectes “A x A” per un dels seus promotors que, mentre em lliurava un full amb una declaració d’intencions i els estatuts, insistia en que “A x A” era una associació restringida en la que tots els seus membres havien d’haver demostrat una solvència contrastada en la seva producció professional, així com un compromís actiu en defensa de la qualitat i de la dimensió cultural de l’arquitectura. També em va dir, que la seva creació era necessària en un moment, com ara, quan els col·legis professionals feien fallida i l’arquitectura estava seriosament amenaçada. Que tot va començar amb un petit nucli inicial que, progressivament, s’haurà d’anar ampliant fins a vuitanta o cent arquitectes de reconeguda trajectòria, moment en el que es preveu la celebració d’un acte de presentació pública de l’associació, cap el més de juny proper, al Pavelló Mies.
Tot un seguit de neguits em van anar passant pel cap de manera confusa al llarg de la conversa i no vaig poder evitar de manifestar-li el meu desconcert, així com la meva inicial reticència a entrar a l’associació, si bé varem quedar de tornar-nos a veure ben aviat. Aquella conversa, però, no em va deixar indiferent i vaig acabar comprenent que tots els esforços esmerçats en la creació de l’associació, així com l’entorn de discussió generat s’havien d’aprofitar i reconèixer. És, així, que per correspondre, adequadament, a l’amabilitat d’aquell suggerent requeriment i, alhora, per gaudir de l’aixopluc i el consol de la petita teoria, vaig decidir de posar en net i per escrit tot el garbuix de neguits que tenia. El que segueix, n’és el resultat.
El primer neguit de tots assenyala la necessitat d’eliminar qualsevol fàcil sospita de que les inicials “A x A”, en lloc de correspondre al nom d’ “Arquitectes per l’Arquitectura”, s’avinguin més amb el d’ “Arquitectura per alguns Arquitectes”.
Potser ara, menys que mai, cal sortir en defensa de l’arquitectura, doncs, la gran davallada en la quantitat i en el ritme de la construcció és, per ella mateixa, la millor defensa de la ciutat i del territori. Quan realment calia la seva defensa, ha estat en el període desbocat que acabem de passar, quan hem assistit, impassibles i potser molt ocupats, a una disbauxa constructiva i especulativa descomunal. Ara i a casa nostra, la ciutat i amb ella l’arquitectura, comencen a respirar millor i poden dedicar-se a reparar-se, a reciclar-se i a repensar-se, encarant l’elaboració de nous continguts programàtics, així com anant a la recerca de nous interlocutors per mirar d’establir noves aliances. És, en aquesta direcció, que l’hauríem de saber acompanyar.
El que, en canvi, està passant, i molt dolorosament pels professionals, és que han quasi desaparegut els nous encàrrecs i s’han deteriorat molt les condicions que envolten l’exercici de la nostra activitat. Com a conseqüència, hem d’encarar una greu precarietat laboral, hem de revisar la relació que hem mantingut amb els poders que encarreguen i hem de re-inventar la nostra pràctica professional. Són tots aquests greus canvis a pitjor els que mobilitzen la nostra atenció. Que no és poc, però no és ben bé el mateix. No és ara, que descobrim una realitat complexa i canviant, sinó que, ara, en patim unes dures conseqüències de llarga durada que anuncien un canvi de cicle, tal com ha passat i passarà a d’altres sectors socials en algun moment.
És en aquest sentit, quan la competència en el mercat del treball ha esdevingut una batalla cos a cos i obliga als exèrcits professionals a veritables maniobres posicionals, que a l’anàlisi inicial que fa “A x A” de la realitat, hi trobo molt a faltar la inclusió d’alguns comentaris referents a la situació anterior, tan del conjunt de la realitat com del nostre compromís professional i social, ja que l’explicació del present amb omissió del precedent no permet defensar ni esbrinar, amb credibilitat, les accions i les previsions futures. La societat i el col·lectiu professional tenen tot el dret a exigir-nos: “A x A” és un instrument privilegiat d’ocupació de quotes de mercat o és un instrument col·lectiu de defensa, replantejament i millora de l’Arquitectura i del seu exercici professional? O, ambdues coses alhora?.
El segon neguit es relaciona amb la repetida insistència genèrica sobre la importància de la dimensió cultural de l’arquitectura. És saludable emparar-se en el record de les sàvies paraules de De la Sota: “la Arquitectura o es popular o es culta. El resto es sólo negocio”, però, no ho és, no voler veure que la compressió temporal i els canvis accelerats de tot tipus que l’acompanyen han donat pas a una situació on la cultura i el mercat s’estan devorant mútuament i acaben per esborrar els seus límits. Uns límits, que cinquanta o cent anys enrere encara eren perceptibles i permetien la formulació operativa d’algunes realitats associatives avantguardistes i sectorials, però que ara, davant la dificultat del seu destriament, fan inservibles les formulacions abstractes i genèriques per generar els vincles i els instruments sòlids necessaris per una efectiva acció col·lectiva.
Quan l’exercici permanent d’una incultura generalitzada és una pràctica de negoci reconeguda com una de les més Belles Arts, el significat de la paraula cultura ni és obvi ni és immediat. Quan assistim, amb recança i dolor, a la pèrdua progressiva del paper sintetitzador del nostre ofici en mans de nous coneixements intermediaris que, per valuosos i necessaris que siguin, són utilitzats per molts dels seus representants, sovint col·laboradors nostres, des de la incultura de prendre la part pel tot del discurs arquitectònic, el compromís amb la cultura no s’ha de donar mai per entès ni per compartit. Quan sota el terror normatiu que ens aclapara hem de donar compliment a les contínues irracionalitats d’una dictadura tecnològica impenitent i comprovem consternats que obrir a mà una finestra per ventilar és vista com una ofensa a la salut del planeta, hem de concloure que el més obvi, s’ha complicat innecessàriament, així com també, la paraula cultura i l’abast del seu significat. Quan l’arquitectura, tan a la pràctica professional com en els concursos, esta perdent la possibilitat de fer projectes amb veritables arguments de resistència i alternativa a la realitat, per acabar dissolent-se en la mera solució professionalista requerida pels propis poders institucionals i els seus intermediaris, salta a la vista, que la recuperació del sentit més institucional i més cívic de la nostra activitat se’n està anant pel desguàs de la història. Potser, també, la cultura?.
No cal anar gaire més enllà per comprovar que la nostra activitat no només s’exerceix en la difosa i complexa frontera que separa i enllaça, alhora, l’art i la ciència, sinó que també ho fa en una altra frontera, difosa i complexa, que separa i enllaça, alhora, la cultura i la política a través de la societat, perquè, efectivament, no hi ha, pròpiament, problemes professionals, sinó aspectes professionals de problemes existencials i polítics més generals.
La qüestió cultural més decisiva, doncs, és sòciopolítica i gira a l’entorn de considerar cóm es reconeixen i s’articulen l’autonomia i el sentit cultural de progrés de la nostra producció amb les degudes exigències i dependències que deriven tan dels diversos agents, propis i aliens, que intervenen en el procés productiu, com dels diferents poders institucionals, públics i privats, que fan els encàrrecs. Quasi res!. Però, si fos possible, amb quina força?
Aquí, entra en joc el tercer neguit: el que afecta a la capacitat de destriar i de decidir el dins i el fora de l’associació. Qui pot i qui no, ésser-hi. Qui té els mèrits requerits (!) i qui no. Una capacitat de decidir que és la conseqüència d’una decisió prèvia sobre el caràcter restrictiu i selectiu de la associació, així com sobre la seva grandària desitjable. Potser un màxim de 400 sobre els 10.000 col·legiats?
Una decisió apriorística presa, precisament ara, quan tot apunta a que ens haurem d’encaminar cap una cultura post-elitista, on els tradicionals sabers i les actituds dels marginats del progrés, és a dir, de la majoria de la població, s’hauran de tenir molt en compte per tornar a valorar la cultura del treball per sobre de l’especulativa; per aprendre a viure acceptant, creativament i solidària, tot tipus de limitacions degudes a la finitud planetària; i per saber exercir professionalment sota el canvi de paradigma que implica la revisió a la baixa dels estàndards de confort i de la ideologia del creixement il·limitat inevitable.
Confesso, que quan sento a algun membre de l’associació dir que tal o qual arquitecte no pot ser membres d’”A x A”, no puc deixar de sentir-me incòmode i de creure que en aquest judici s’hi amaga una pèrdua de força i de raó.
De raó, perquè la formulació feta dels objectius explicitats en la declaració d’intencions de A+A no serveix gaire per marcar una línia divisòria precisa, confortable i operativa entre els que poden estar a dins i els de fora. Són massa genèrics i, de vegades, contradictoris. Podeu estar segurs que no hi haurà ningú a l’associació que en faci dels excessos formals (!) un exercici arquitectònic intel·ligent, així com estar segurs de que tots els membres exerciran amb l’austeritat i el rigor (!) deguts? És necessari caure en aquests paranys de judici on s’entortolliguen amb gran complexitat l’ètica i l’estètica, la ciència i les ciències socials, la pròpia existència i moltes més? No ha de resultar més profitós fer aquest debat sense haver de marcar una línia borrosa de separació exclusiva entre nosaltres?.
Permeteu-me que us posi un exemple, molt proper i que conec bé, per il·lustrar millor el que vull dir: un dels actuals associats és un arquitecte ex-associat de RGA Arquitectes, que exerceix a “A x A” de tresorer i de secretari. Un fet, sense cap mena de importància en condicions normals, però que en el marc de l’associació i a la vista dels seus objectius constituents, em mou a pensar que, si en front dels vicis privats d’atribucions personals equívoques la indiferència pot ser una bona consellera, quan aquestes es proclamen i es reconeixen com a virtuts públiques, algunes precisions haurien de ser inexcusables, per incòmodes que siguin, que ho són. Sobretot, quan el segell de qualitat que atorga l’associació a cada un dels seus membres, es vol que acabi prenent una significativa rellevància en un món on la creació d’opinió dóna exemple i és poder i, sobretot també, si es vol evitar, inequívocament, l’oportunisme i la confusió en l’aplicació dels criteris d’admissió.
Aquesta primera contradicció, així com l’ombra d’ambigüitat conceptual i funcional sobre l’objectiu més fonamental per la vida i la credibilitat de l’associació com és el de garantir (!) el compromís amb la qualitat dels seus membres, em reafirma en la meva intuïció primera sobre la gran conflictivitat associada que ha de comportar l’aplicació rigorosa (!) dels criteris d’admissió, així com la inconveniència i la dificultat de voler fer una associació professional restringida segons uns criteris de qualitat que tenen com a única referència una declaració d’intencions tan ampla, genèrica i opinable que, de fet, podrien acollir a la gran majoria d’arquitectes i, en conseqüència, desmereixen el pretès rigor en l’aplicació dels criteris de selecció que acaben reduint-se a merèixer l’aprovació (!) per part dels arquitectes promotors.
Per aquest camí, és quan arribem a la pèrdua de força, per què acabarem perdent massa crítica i generant divisió, per incapacitat d’exercir la nostra capacitat de seducció i de lideratge professional comprometent, cap els mateixos objectius, a la gran majoria dels arquitectes, i si m’apureu, buscant complicitats en altres col·lectius professionals propers a la nostra activitat. Un col·lectiu d’arquitectes, on som molts els que intentem de fer-ho el millor possible i on, conscients de les nostres limitacions, busquem i necessitem exemples i testimonis per aprendre i millorar. Un col·lectiu que, més enllà d’algunes posicions minoritàries, clarament cíniques i purament especulatives i amb la millor dignitat i voluntat possibles, juga des de diferents divisions la lliga del reconeixement i del prestigi amb la despreocupació o amb el convenciment de que els tombs de la història, amb la seva frivolitat característica, en trastoca, sovint, la classificació, deixant veure la fragilitat i la contingència dels judicis compromesos amb la més rabiosa actualitat.
Mai he estat gaire entusiasta de les polítiques sectorials professionalistes i conec, prou bé, la nostra vella incapacitat per l’activitat col·lectiva i associativa, més enllà de la generositat en la docència i en la dedicació personal a l’obra ben feta. També conec la dificultat de cavalcar junts sobre opcions polítiques i objectius sòcioculturals més precisos, però crec que no ens afavorirà, ni a nosaltres ni a la millora de la professió, el fet de deslligar-nos, en un mon exclusiu i a part, del col·lectiu d’arquitectes. Precisament ara, quan sembla que molts interessos conflueixen en una volguda anihilació i degradació de tot el patrimoni institucional, pot esdevenir una greu irresponsabilitat cívica apuntar-se a la seva liquidació.
Ben al contrari, no és, ara, un dels millors moments per encarar una veritable i radical reforma del nostre col·legi professional.? Ara, quan la situació de precarietat deguda a la crisi obliga a prescindir de moltes estructures sobreres i burocratitzades i quan es disposa dels millors interlocutors possibles, gràcies a la recent majoria obtinguda en les eleccions pels òrgans de direcció del Col·legi per una de les candidatures més properes, per noms i plantejaments, a la declaració d’intencions d’”A x A”. No hi ha arquitectes a l’associació que han treballat i treballen encara amb la nova junta del Col·legi i que podrien ajudar a fer el pont entre tots plegats i estructurar un territori comú de col·laboració, fort i solvent, en lloc de provocar l’enfrontament o l’abandonament? Tan lluny estem? Tants interessos específics tenim que els hem de gestionar de manera restringida i sectorial? No estarem creant un col·legi més rudimentari, petitet i sectari?
Definitivament, em pregunto i us pregunto si no podria ser el millor objectiu d’aquesta associació el d’acabar impulsant i dirigint, amb o des del col·legi professional i amb el recolzament d’una ampla majoria voluntària i oberta de professionals sense fronteres, la profunda i urgent reforma de la professió que tots, d’una manera o altra, sentim, patim i volem?. No és aquest camí, el de molts i per a tots, així com el del nostre context institucional, el camí més engrescador i fecund?
Finalment, deixeu-me explicitar el quart neguit, el que més em preocupa i el que més em dol: què passa amb els joves?. La majoria de nosaltres, que hem viscut en una època embogida de malbaratament de recursos impulsada per una cultura de nouriquisme impenitent, hem pogut fer i capitalitzar una obra més o menys sòlida i a una escala prou remarcable. Però, què els espera als més joves? Com podran demostrar que podran entrar a l’associació amb una obra apreciable? No són els joves l’únic futur real per l’arquitectura? No són ells els que millor saben quina és l’arquitectura que cal i caldrà fer? No creieu que els hauríem de tenir a tots ben a prop, sense distincions massa apriorístiques i precipitades que els arriben en un moment de la vida professional que els pot provocar molta desorientació? No hauríem d’ajudar-los, amb estratègica generositat, a que els seus desitjos i les seves formulacions prenguin un paper rellevant i ens serveixin a tots plegats per veure-hi més clar?
Abans d’acabar, deixeu-me parlar d’un darrer neguit que és una qüestió metodològica: si cal crear un organisme viu que ha de créixer i evolucionar, no seria millor plantejar una mena de work-in-progress institucional on, a mesura que els nous associats s’incorporin, es revisi, alhora, el contingut estatutari i la definició d’objectius? No seria bo de fer un esforç de mapificar, institucionalment, el canvi i la diversitat?
No vull estendrem més del compte. Aquestes petites reflexions resumeixen prou bé les coses que em passen pel cap. Un cop acabades, tinc algunes certeses: la primera i més important, és que m’agradaria que us fossin útils, ja que estan fetes des de l’afecte i com un gest d’agraïment al vostre requeriment d’entrar a formar part d’”A x A”, doncs de fet, us sento molt a prop i ni m’agrada ni és bo estar massa sol. Haig de reconèixer, però, que la meva informació sobre la complexitat dels afers professionals és molt limitada i, això, em pot induir a error en moltes apreciacions. Us demano excuses, si és així i us manifesto la meva total disposició a rectificar, si cal.
La segona, com podeu entendre per tot el que he dit, és que haig de continuar fent-vos costat, però al marge, ja que hi ha prou raons sensibles i sentiments raonables que em diuen que haig de continuar tal com estic.
Al 1819 Goya pintava a les parets de la seva casa de camp: ESTO ES LO QUE HAY.
Ara, jo dic el mateix.
Pere Riera
RGA Arquitectes. (B.Busom; M. Batlle; J.Sotorres; P.Riera)
Barcelona, abril 2011
